dimecres, d’octubre 01, 2008

Liquidant setembres

I ara, què en queda de les col·leccions en fascicles de "abanicos en miniatura" o de "veleros históricos"?
Què en queda de l'alta al gimnàs que encara no t'has dignat a trepitjar?
Què en queda del triple bon propòsit cíclic de fer dieta, estulviar i deixar de fumar d'una putavegada?
Eh, què en queda?

No m'agraden els setembres. Són mesos de fireta. D'ocupar-se per no preocupar-se.

Per sort, tenim tot un octubre d'introspecció per davant.

I ara vaig a fer un volt, circular -per descomptat.
I ara, què en queda de les col·leccions en fascicles de "abanicos en miniatura" o de "veleros históricos"?

dimecres, d’agost 27, 2008

Batman, pura filosofia


Encara que ho pugui semblar, aquest no és un títol irònic.
Sempre m'ha fascinat el ratpenat justicier convertit en heroi, molt al seu pesar. És un heroi fosc, turmentat, però exerceix la lluita contra el mal, encara que això li reporti una relació més d'odi que d'amor amb la resta de la societat.

De l'última películ·la El caballero oscuro em quedo amb aquesta perla del Joker (la tradueixo al català, i de memòria):

"No sóc un monstre, només vaig un pas per davant"

divendres, de juliol 25, 2008

Extrema pujolitis

Ja fa més d’un any que em rondaven els 30. I això, ja és una edat, sembla. No sé si em van venir molt de canto, el que si és cert és que (don’t look back in anger) les coses han canviat molt però molt a la meva vida. Els tres eixos bàsics parella-casa-feina, tots tres (!) són diferents que els del 07/2007.

Ara, rellegint posts antics d’aquest blog que últimament costa d’actualitzar -i no per falta de motius ni ganes d’escriure- veig que un dels símptomes clars i evidents del gir vital de l’últim any el vaig batejar amb el nom de pujolitis.

Una cosa així com que de cop t’adones que encara pots. Que hi ha altres coses que ni sospitaves que et podien fer feliç. Que les etapes nocturnes s’han cremat i que ja han aportat tot el que podien aportar. I que intentar allargar-les era caure en una profunda apatia de la qual ja començaves a evidenciar-ne els símptomes. Si diuen que el rostre és el mirall de l’ànima, només cal mirar-se en algunes fotos per constatar-ho.

Amb la perspectiva de tres dècades a la consciència, m’ofegava en pensar les coses que encara em faltaven per tastar i per aprendre. De fet, aquesta és una sensació que no m’abandona. I vaig ràpid, juro que vaig ràpid, però no dono a l’abast.

Durant l’any, n’he anat explicant unes quantes. Que si m’han regalat una bici de muntanya, que si m’he passat l’hivern esquiant fons, travessia i algun dia -quan m’han deixat- he retornat a la pista, que si he après a escalar una miqueta, que si el barranc del Llech, que si els Carros de Foc i el Puigmal amb esquís i sense...i blablabla i tot experiències molt xules i aprenent molt de tot plegat.

Però el 19 de juny de 2008 la pujolitis va arribar al seu nivell més extrem. Jo, la senyora Rituslee per servir-los va emular el Molt Honorable el dia que va anunciar als quatre vents que es presentava a la reelecció, des de 3400 metres i picu. L’única diferència és que jo, la senyora Rituslee vaig pujar a l’Aneto amb esquís i per Aigualluts.

I vaig baixar-lo esquiant. Sisisisisi, esquiant el dia 19 de juny amb més de dos metres de neu, 30º C de temperatura a nivell del mar i un dia claríssim. La pujada és dureta, per llarga. Però la baixada... indescriptible, vaig ser conscient en algun moment de què és la felicitat absoluta.

I com que és indescriptible, us ho ensenyo amb quatre fotos, apalis.











dimecres, de maig 28, 2008

El corrector del Word és traissioneru (I)

11.12 h. del matí, avinguda Diagonal amb Balmes. Faig tard, haig de ser a un funeral a les 11.30 i els semàfors m'estan fent la vida impossible. Giro el cap i veig un autobús ple de gent aliena a l'anunci que barroerament passegen conjuntament per la ciutat. Faig tard però perdo 1 minut més (ja no ve d'aquí) per fer una foto quan veig/llegeixo això:




Algú hauria de dir al senyor Clickseguros i als sàpatres publicistes redactors d'aquest anunci:

1. Que mai et pots refiar completament de les màquines (Aish!)

2. Que el corrector del word és traissioneru perquè sí

i 3. Que els pobrets correctors -els de carn i ossos, vull dir- també s'han de guanyar la vida

A no ser que entenem segur com a adjectiu i el teu cotxe tingui una autoestima pels núvols i estigui encantat d'haver-se conegut.

(-Nonononono, que em sembla que volien dir seguru... Publicitat i relacions públiques, quina gran carrera! Rituslee dixit).

dimecres, de maig 07, 2008

Dèiem

Entre mobles vells però ben fora de lloc, fa uns dies tenia una conversa extralaboral amb un amic i company de feina esporàdic amb qui estic forjant, colze a colze, i gràcies a aquest blog una llegenda entre gerents i jefecillus vàrius.

Dèiem que passem de la trentena -alguns més de llarg que d'altres- i que continuem vivint en la circumstancialitat de les tauletes Gründtal de ca n'Ikea a 12 eurus. La capseta de mistos del meu exili era per estar-hi de pas i ho continua sent, tres (!) anys i mig després

Dèiem que potser que ja n'hi ha prou, però que ara torna a tocar això d'obrir i tancar caixes de llibres que van amunt i avall, de portar sempre el raspall de dents al bolso i unes calcetes i una samarreta netes al cotxe. De viure, de fet, al cotxe i de no trobar mai el moment per treure-li la pols. Ja ho sé que deia Margarit que "trist el qui mai no ha perdut per amor una casa" i que aquesta és una màxima que me la podria gravar a mode d'epitafi m. [LC] [FLL] Inscripció sepulcral al paraxocs del meu Polo, al costat de l'adhesiu del burro català.

Dèiem que la vida és molt perra però que moltes vegades ens fa riure, i que sort en tenim de pensar molt, però que a vegades també cal parlar i entendre'ns i que... tranquil, que és provisional, encara.

dimecres, d’abril 16, 2008

Busqueu culpables? aquí el teniu

...aquest és el responsable del meu silenci. Però també és l'excusa perfecta per ocupar una casa caticacs en un lloc caticacs durant un mes i mig perlumenus.

Faig un favor a una amiga cuidant-li la bèstia, i aprofito per fer una temporadeta de vacances d'exili a la caixa de mistos.
Però no tinc connexió a internet ni biblioteca propera... ningú no és perfecte.

divendres, de març 07, 2008

Sóc més lluny que estimar-te

Fa uns dies em deia l'amic Perdedor que moltes cançons parlen de tu. Una frase et retrata. Una frase, en un context que segurament no té res a veure amb el teu estat vital, la clava. L'art, quan és autèntic, et permet identificar-te en la creació d'un altre i aquesta recreació ja no pertany a l'altre, que ja és teva.

Avui a la tarda feia l'última pujada del dia amb els esquís de muntanya, després d'haver esquiat fons tot el matí. Quan faig esforços d'aquests, per no agobiar-me desperto un mecanisme de pensament evasiu curiós. El meu cap es converteix en una espècie de juke-box de cançons-bucle. Avui la moneda ha servit per activar una estona de Calamaro i una estona de Miguel Poveda cantant poetes catalans. Ferrater em pot i l'he repetit fins al cim, com un tantra.

Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. (...)

Aquests són els versos més macabrament preciosos que mai has llegit.